Acadèmia Cisneros

Jo vivia al carrer sant Agustí a tocar de l’Acadèmia Cisneros, i va ser inevitable que hi fes cap. No a repàs, com es deia, sinó a aprendre alguna cosa. A l’Institut «Vell» d’aquells anys s’hi anava a cantar el Cara al Sol i poca cosa més, amb uns profes impresentables (tots), a menys que...

Jo vivia al carrer sant Agustí a tocar de l’Acadèmia Cisneros, i va ser inevitable que hi fes cap. No a repàs, com es deia, sinó a aprendre alguna cosa. A l’Institut «Vell» d’aquells anys s’hi anava a cantar el Cara al Sol i poca cosa més, amb uns profes impresentables (tots), a menys que avui es pateixi alguna síndrome amb caràcter retroactiu, o no ens vulguem conèixer ni a nosaltres mateixos.
Feien classe amb distància episcopal, o amb més rang (segons la supèrbia de cadascú), com el Papa urbi et orbe des de l’arrogància del balcó del Vaticà, ells, des de la tarima. Nosaltres érem uns pollastres apropiats per anar en fila índia per la sendera, ara de la Congregación Mariana, ara de la Organización de Joventudes Españolas (espanyoles del tot), o coses així. Va haver-hi un que es va passar un any explicant el pla inclinat, es veu que ens creia incapaços d’entendre la metafísica de ser pla i estar inclinat, i tot alhora. L’home no va parar fins que es va entretenir a fer rodar una boleta per veure si ja agafàvem el concepte al veure-la rodar com un miracle. Jo particularment vaig quedar meravellat. Sempre li estaré agraït. El que no entenc és com no vam acabar tots a la NASA. Un altre que donava Ciències Naturals, que es veu que era científic més de la banda agropecuària, per explicar la gallina, començava a dibuixar-la amb tota cura, i al cap de cinquanta-cinc minuts (posem), li havia quedat una gallina preciosa. Bé, amb la gallina a la pissarra, encara avui, no sé quina era l’intenció d’aquell home, així que no puc explicar res més. En dir que el director donava dibuix, i com era regalat, doncs resultava més aviat com un granel, i anant així la cosa, la solució per a molts futurs pròcers de la societat, era segons l’argot d’aquells dies, mirar d’arreglar els disbarats en una acadèmia; els nostres pares que ens creien a tots uns tarats, ens enviaven a tots a classes de ‘repàs’. A repassar la gallina. Contràriament, recordo al senyor Aureli, el director de l’acadèmia com un home honest. Jo me l’imaginava, potser molt literàriament, com un home mig represaliat hereu de mestres republicans desapareguts. El veia com una bellíssima persona. Colpejava el cigarret al seu llarg per apretar el tabac i fumava d’una manera conscient. Amb una xuclada s’omplia la boca d’un núvol espès de fum que un cop era del seu gust (tota una litúrgia), se l’empassava molt concentrat en el ritual com si en el món i en aquell moment no hi hagués res que mereixés fer-li cas (posava en això tota la seva atenció), fins que ja ben alimentat amb aquesta eucaristia, tot estava bé i podia dedicar-se pacientment a fer la feina de tots els catedràtics de l’institut (una gent que jo, encara avui, no sé a què es dedicaven) No sé si jo era en aquells dies un pocavergonya, però si puc dir que era (encara avui en la seva mida) un refractari, cosa que no explicaré aquí perquè no és el seu lloc, però sí una de les seves conseqüències: segur que tinc el registre més alt de ‘campanes’ de l’acadèmia. Quan era l’hora de classe, jo me n’anava als billars del carrer Girona (que eren propietat del senyor Tomàs del bar la Joia), i vaig arribar a un nivell en el joc de billar que clarament es corresponia inversament amb el meu altre nivell, diguem-li acadèmic. Ho explico perquè d’aquesta anècdota va resultar una mostra (entre moltes altres) de la honestedat i de la ètica personal que jo li recordo: Finalment, el meu pare em va portar de la mà a veure el senyor Aureli que l’havia citat per explicar-li de les meves «absències» i a veure com explicava jo l’assumpte. No se’m va acudir res més que mentir descaradament. Vaig dir que no anava a classe perquè eren massa nombroses i gairebé no s’hi cabia a classe. (Les raóns d’aquelles multituts ja estan explicades) Això era cert, però ni de bon tros el motiu. El sorprenent (l’extraordinari), és que el senyor Aureli em va donar la raó. Va dir que honestament havia de donar-me la raó. Encara avui li tinc una absoluta admiració personal. Això sí, li tinc un retret (espero que s’entengui) Un dia, a classe va dir que qui no entengués el nombre E, ho tindria malament per seguir endavant. Tampoc toca aquí explicar com vaig «seguir», ni fer això més llarg, només dir que fins avui en el nombre E, jo, estimat senyor Aureli, hi continuo veient una lletra de l’abecedari, digui el que vostè digui.
Sabent jo avui que els bons mestres són els que creuen en els seus alumnes, i no cap altres.
Molts anys després, dirigint una farmacèutica a Barcelona, ​​una farmàcia de Cambrils ens acumulava deute com aquell que no res, i no hi havia manera de cobrar. La directora comercial es passava la vida a Cambrils rebent lliçons de facturació. Jo li deia, ves al Gatell que és amic meu, menges i a l’hora de pagar li expliques el mateix, a veure què et diu, a veure si te’n surts i no pagues, ja em diràs el què. Fins que jo, que no m’avorreixo mai, vaig pensar: calla que avui passarem l’estona. La comptabilitat de la farmàcia la portava el pare de la farmacèutica. Va resultar que era un catedràtic de matemàtiques que jo havia tingut a l’institut. Ell no em va reconèixer però jo vaig estar al cas a l’instant tot i els anys transcorreguts. Em va explicar que la culpa era administrativa per motiu d’unes discordances comptables segons les dates d’emissió i recepció dels albarans (ell anava per aquí), i que, miri vostè, que si sumem per aquí i resulta que el venciment segons els terminis, havent de deduir (tot un rotllo) … fins que es feia l’hora de dinar i em vaig dir tallem’ho que farem tard. Miri, li vaig dir, o vostè confessa ara mateix que mai em va ensenyar matemàtiques i hem de suposar que jo no entenc res del que em diu, cosa impossible perquè si no resultarà que jo li dec diners, o no em quedarà altre remei que explicar-li que el que vostè va ser incapaç d’ensenyar-me a mi ni a ningú, ho vam aprendre en una altra lloc, o vostè que s’ha cregut, així que faci el favor, m’entén vostè? Ara, si vostè no ensenyava matemàtiques per així no haver de pagar les factures atès que no sabem ningú sumar ni restar, doncs tampoc. Escolti, escolti, el catedràtic es va tornar tartamut, fins que la filla que ja l’havia de conèixer i a mi d’oidas, s’hi va posar i ho vam aclarir en un minut. Va resultar que la filla s’havia llegit un llibre Rendibilitat de l’Oficina de Farmàcia, Variables econòmiques i se’l sabia de memòria. Un dia pot ser que expliqui qui el va escriure, ara no cal. Això sí, m’agradaria dedicar-lo al pare catedràtic, tot i donant-li les gràcies al senyor Aureli per la part que li toca. Diguem que el tall gros. La pechuga de la gallina.

Joan Llopis Torres

Agent financer per un Trust internacional per Àfrica.
Lagos, Nigèria.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *