Bomba de dispersió i concentració

(dispersió i concentració -tot antagònic, que sens dubte ve d’angúnia, i tot alhora) La conclusió gravitatòria és que són les que cauen pel seu propi pes, encara que aquí tractarem només d’una (sola i potent bomba que arriba a tot arreu), sent que Espanya no existeix (aquesta Espanya), sinó Madrid, sense que estranyin les exclamacions (en el mateix moment que surt el conill per fer veure que ens meravellem com nens amb el truc de màgia) el truc serà quan aparegui la veritable i vella Espanya per art d’encantament, i resulti que està per estrenar. Nova de trinca. Moderna i progressista. Antiga i rància. Demòcrata disfressada (per conveniència) i autoritària d’ànima (de cor i per interès) Vella i malalta. Malvada com una espasa sense escrúpols a la cuesta de las Perdices, fent sang. Per a molts, l’infern.
   A Espanya no hi ha ciutats. Només hi ha una ciutat. Una sola. Madrid és totes les ciutats. Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. La resta és attrezzo, un decorat. Fem de puta i decorat. Les putes sempre són de províncies (puta i pagar el gasto) Govern, ministeris, direccions generals, institucions, exèrcit, un altre exèrcit de funcionaris resolent equacions per augmentar la recaptació i milers de funcionaris resolent equacions per retallar la despesa, tots sense desmai a jornada completa amb finestrals a la Castellana perquè els hi toqui el sol, Guàrdia Civil, ports de mar i fluvials, entrepans de calamars, autopistes, carreteres amb records de Calahorra que van a la Corunya, bisbes i arquebisbes, aeroports, secretaries i sotssecretaries, l’AVE a Sevilla, la Manga, el Magno i casa Lucio i Botín, peix fresc, museus, Corunya, Lugo , Ourense i Ponteveda, Múrcia, vins de Yecla i Jumilla, unes esquerres inexistents, i les altres caducades; els conservadors que haurien de conservar el bo i rebutjar el dolent, ho fan a l’inrevés, i un no parar lligat per Atocha, l’Espartero i el rei. Aquest protegit perquè els deixi fer i no canviï res, només el decorat en cada acte de l’obra que es representa, lluint els poders de l’Estat amb cua de palla sense altra feina que perpetuar-se tots plegats en contra de l’Espanya inexistent que és la resta que no són ells (les engrunes, la morralla, el repartiment de pa sucat amb oli i les putes)
A Andalusia tenen el seu art, de Galícia queda el folklore i Santiago de Compostel·la, els altres van fent la seva, al País Basc l’han fet ric i no està ni se l’espera, i a Catalunya els que són i es creuen catalans, són espanyols i ens han venut en aquesta òpera de tres rals, per un ral. Hi ha dies que plou i hi ha dies que fa sol.

Deja un comentario