Escriure

Sobre un bon escrit, quan estigui acabat, ara serà el temps, el moment d’escriure la novel·la. En sis dies o en un instant inacabable. La literatura, l’art, totes les arts, i a imitació d’ella, és la bellesa que no crea la natura. L’home en una altra suplantació impossible fa de Déu, o el que és el mateix, fa d’home creant a Déu, contínuament, com en qualsevol de les religions, a la nostra imatge i semblança. No nosaltres a la seva. Per això l’home resulta un limitat i petit déu igual a un Déu totpoderós, perquè nosaltres som el seu creador. Déu és un home extraordinari d’infinites dimensions. És etern, perquè coneixem el temps. És infinit, perquè coneixem l’espai; i és totpoderós, perquè nosaltres no ho som. Aquest és el nostre pecat original, l’haver creat a Déu. I en aquest mateix afany neixen les arts, sempre una creació inacabada. El pecat més gran que hem comès, ha estat crear a Déu. Un pecat sense penitència, sense càstig. Com la mort és la nostra naturalesa, com els rius i les muntanyes, com el mar, com una tempesta de la qual no veiem el final. Mestre, poeta i escriptor, acabada la novel·la, cansat, has d’escriure-la de nou, ara per primera vegada, aquesta vegada com un Déu poderós, no com un home. Escriure és un ofici. I com qualsevol ferrer, només s’aprèn picant el ferro per a donar-li forma sense descans. O com un espai estès es travessa només caminant.

Per donar un consell s’han de complir dues condicions. Una és tenir més de cent anys, i l’altra esperar que te’l demanin. Normalment la gent dóna consells en un ignorant atreviment, moltes vegades inacceptables. Només una cosa ho permet, la familiaritat de l’entorn de cadascú o l’amistat que ens vulguem donar entre tots, diguem com si fos una llicència poètica que tot ho permet. No s’entengui d’altra manera, i no voldria que fos enlloc una intromissió. Som déus creant déus. Els déus de la humilitat. La pedagogia no vol la supèrbia del Déu de l’Antic Testament.

Si hi ha la història, a sobre de la història, ara toca escriure la novel·la. El seu paisatge urbà, els sorolls, les emocions i el tràfic vital del barri, la gent, no explicada, sinó sentida, conviure al barri, saber de la estació propera, … tot un món; i amb la geografia, les emocions, els dubtes, sempre un futur incert i … dues dotzenes generoses de metàfores que sense explicar-ho ho expliquin tot, com un dolç de la pastisseria de la plaça o el soroll d’un tren que sense veure’l, evoca la tristesa esperançada de l’emigrant. Ara és quan s’ha d’escriure la novel·la, el naixement de la bellesa amagada de la història.

Joan Llopis

Deja un comentario