Fabián Estapé

No seré jo qui digui res de Fabián Estapé Rodríguez. Ni seré jo qui el bategi. Quin atreviment! Ningú mes lluny de ser capellà que jo (dit per entendre’ns)

El curiós és que li vaig sentir dir diverses vegades que quan s’escriu el nom i els cognoms d’algú, no està bé deixar-se el cognom de la mare, fet molt freqüent. Asserció que ell sempre practicava, posant sempre el segon cognom de qui citava, i, si el citava de viva veu, ho remarcava amb tota la intenció del món.

El curiós és que, a dia d’avui, no sé com es deia ell de nom (per si algú vol ajudar-me en aquesta curiosa qüestió), sabent i tenint clar que no existeixen els problemes, que el que hi ha són solucions, si bé, hi ha solucions insolubles.

Doncs bé, he vist el seu nom de tots els colors. Mai millor dit.

En les seves memòries (‘De tots els colors’ / Edicions 62) on el seu enginy espontani resulta indicatiu de la seva intel·ligència, cosa que el feia únic i per a alguns atípic (tan atípic com resulta trobar algú extraordinari) Llegiu les seves memòries, i no cal dir que no fa falta aquí parlar d’economia ni de plans de desenvolupament. En tot cas, jo preferiria parlar de fills de ferroviari i de com viatjar de franc en tren com alguns tenen oportunitat de fer, tota la vida!

A la portada de les memòries apareix el seu nom escrit “Fabian” (sense accent)

A ‘Mis economistas y su trastienda- Una historia insólita de la economía’ (Ariel), la cosa canvia, aquí apareix com “Fabián” (accentuat) El que és segur és que parlem del mateix Estapé i Ro-drí-guez (remarcat) Ara bé, amb quin nom ens quedem? Tenim la solució insoluble solucionada? no crec que valgui que en l’esquela de l’ABC aparegués com Fabián, no podia ser d’una altra manera, tot i que pel nom del diari hauriem de suposar que saben molt de lletra.

En el discurs de recepció a la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, torna a sortir com Fabián Estapé. Sembla que es va aclarint. No tindrem en compte que en un article periodístic de l’any 1962, resultava ser un senyor que es deia Fabia Estapé (ni Fabian, ni Fabián, ni Fabià, Fabia, el que faltava pel duro)

L’economista i professor Estapé (no posarem el nom, no fos cas) va escriure durant més de mig segle en el diari del Grup Godó. Va morir el trenta-u de gener de dos mil dotze (Si el mes de gener tingués trenta dies, no s’hagués mort. Potser s’hagués mort un altre dia)

L’endemà, La Vanguardia publicava:

Fabián Estapé (Fabián doncs, per La Vanguardia), professor de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, ​​va morir aquest dimecres a León (l’article estava escrit en castellà). El prestigiós economista va col·laborar durant 50 anys a La Vanguardia, iniciant el gran canvi en el tractament periodístic i la difusió de l’economia.

El 22 de novembre de 2010, Estapé va escriure el seu últim article, titulat ‘Deu anys sense un home 10’, amb motiu de la commemoració dels deu anys de la mort d’Ernest Lluch, que va ser alumne seu.

Avui, cinc de juny de dos mil vint i u, quan escric (al magnific bar del Ramon i la Pili, el ‘Pescador’ de Sant Carles de la Ràpita, que tot ajuda), a l’ARA, el professor Estapé, apareix en un article que parla d’Ernest Lluch, com Fabià.

Jo conec a un que batejat i registrat Juan, un servidor de vostè (no s’ho prengui al peu de la lletra), en el seu dia, fa molts anys, se’n va anar al registre i es va catalanitzar el nom per Joan, com tocava i tot el món pot fer si vol.

Jo sóc partidari de que a tothom se li digui segons l’hagin ‘batejat’ (segons estigui registrat), i si s’ha ‘batejat’ dues vegades, segons li posessin i estigui registrat la segona vegada, o les vegades que siguin.

Joan Llopis

Deja un comentario