La traició de Bergara

No sé si estar content. M’han proposat per arquebisbe d’Oñate. Què et sembla! Allà on curiosament es va signar el que després s’ha conegut com ‘El Abrazo de Vergara’ (Bergara) Aquesta curiositat històrica no s’ha corregit del tot, pot ser que ho vulguin compensar amb el meu nomenament, ni més ni menys que d’arquebisbe. Sorprès...

No sé si estar content.

M’han proposat per arquebisbe d’Oñate. Què et sembla! Allà on curiosament es va signar el que després s’ha conegut com ‘El Abrazo de Vergara’ (Bergara) Aquesta curiositat històrica no s’ha corregit del tot, pot ser que ho vulguin compensar amb el meu nomenament, ni més ni menys que d’arquebisbe.

Sorprès he preguntat si sent jo ateu la cosa era possible. Home, m’han dit, no és el millor però amb bona voluntat la qüestió és esmenable. Aquí m’han parlat de Sant Pau que es veu que va caure del cavall i mira la carrera que ha fet. No ho sé, els he dit, vosaltres mateixos. Sense preguntar encara per qüestions de peculi. En el peculi pensava jo més que en altra cosa. No fos que amb això de la religiositat i no complir del tot amb els requisits després tinguéssim problemes amb el salari. Que es veu que aquesta gent cobra del govern i la cansalada és virada. Entre d’altres comentaris m’han dit que el fotut seria que jo fos dona. Llavors impossible, impossible!, com si veiés el dimoni i s’estigués cremant sofre, impossible! Les dones poden ser de tot menys home i arquebisbe. Poden ser xineses, japoneses, neurocirurgianes, enginyers, de tot !, però no arquebisbes, això no !. He pensat que no fos que arribés una a Papa i es quedés prenyada d’un torero. Ho he pensat sense voler. No fos que tingués una filla i em fotés el lloc, que les filles de Papa solen ser molt punyeteres i els agrada enredar. També els he dit que per això que no pateixin que ja sé on cau Oñate i que a Oñate hi tinc un amic, que si de cas ja el faria bisbe de Calahorra, «si pot ser» (ho he deixat clar), no sigui que per demanar massa em caigués de l’ase i perdés el nomenament i les prerrogatives. Sincerament, l’amic d’Oñate ja s’ho farà o ja el faré prevere o alguna cosa que li convingui. Caram, arquebisbe d’Oñate, quina sort! Visca Oñate! El que no m’agradaria és passar a la posteritat com a arquebisbe de Bergara, repetint-se la història! No tinc res contra Bergara, però a Oñate hi tinc un amic i el que es diu el Conveni es va firmar a Oñate. I mira, em fa més gràcia.

El que està bé és que per allà dalt fan molt bona la truita de patata. La truita de patata la va inventar el cuiner de Zumalacárregui per no tenir altres ingredients que ous i patates quan l’intent carlista de prendre Bilbao. Allà va morir Zumalacárregui (no hi podem fer res) Lo dels ous i la gallina és molt curiós: Ser gallina és ser covard, però tenir ous (tot parlant de l’Espartero i de cavalls) és ser valent. No sé si això té relació amb ser carlista o liberal, o liberal o carlista.

El general Espartero (constitucionalista governamental o isabelí), en proclama dirigida als bascos des d’Hernani, el 19 de maig de 1837, va dir: «Vascongados: Els que no es cansen de enganyar-vos diuen que lluiteu en defensa dels vostres Furs, però no ho cregueu. Com a general en cap de l’Exèrcit de la Reina i en nom del seu Govern, us asseguro que aquests Furs que heu temut perdre us seran conservats i que mai s’ha pensat en despullar-vos d’ells «.

La clàusula primera del Conveni de Bergara (30 agost 1839) deia: «Art. 1r. Es confirmen els Furs de les Províncies Vascongadas i Navarra «. Però el 7 d’octubre, el govern aprovava l’article modificat així: Es confirmen els Furs de les Províncies Vascongadas i Navarra, (Posem cometes al que venia després) «sense perjudici de la unitat constitucional de la Monarquia».

La reina rubricava el document el 25 d’octubre de 1839. Era el fi de la guerra per la traïdora abraçada de Bergara entre Maroto i Espartero (Iñaki Anasagasti parla obertament de «La Traición de Bergara»)

Don Carlos no reconeix l’acord i la guerra continua des de aquell 30 d’agost de 1839 fins el juliol de 1840 en els focus de resistència de Lleida i Navarra. Acabdillats els últims lleials carlins pel general Cabrera. A la fi, aquests seran derrotats.

Abans de l’abraçada, Maroto havia fet afusellar a Estella, de genolls i per l’esquena com als traïdors, als generals carlins Gerge, Sanz i Carmona i a l’intendent Uriz. Assassinat el general García i un dia després afusellat Ibañez, secretari de guerra carlina, el 21 de febrer don Carlos el va declarar traïdor (a Maroto); més tard va revocar aquesta condemna i posteriorment va ordenar combatre Maroto novament, el tinent general carlista que va acceptar del seu anterior enemic els galons de capità general.

Vora cent anys després d’acabar la primera guerra carlina, 1833-1839 o 1840 (per les dues dates) finalitzava el 1939 l’última guerra civil espanyola.

    Si bé no en guerra, a dia d’avui segueix sense resoldre l’enfrontament social espanyol. Si bé al llarg del temps s’emmarca en diferents conjuntures històriques, i ressorgeix quan els esdeveniments socials no permeten la seva ocultació o persisteixen fermes les exigències de sobirania.

Joan Llopis Torres

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *