Pit o cuixa

A mi sempre m’ha agradat més la cuixa qu’el pit. En el bon i en el mal sentit del terme. El mal sentit és el bo (s’entén?)

Una vegada quan jo festejava amb la que després seria la meva primera dona, ens van convidar a dinar. Em van preguntar si jo preferia cuixa o pit, i sabent jo que ella preferia la cuixa, ja sabeu com van aquestes coses, vaig dir que pit.

Al llarg dels anys, sense escletxa ni segona oportunitat, sempre vaig escoltar afectuosament: “Al Joan poseu-li pit, que li agrada”. No vaig menjar cuixa fins el dia que em vaig divorciar.

Per què ho deia això? ah, sí! Per això de no ser babau si ha de durar massa.

 Al repetir-se la situació en el que seria el meu segon matrimoni, quan em van preguntar si preferia pit o cuixa, abans que acabessin la pregunta jo ja estava cridant: “Cuixa! Cuixa! Prefereixo cuixa!”

Aixi doncs, al llarg de la meva vida profesional, en les negociacions, he estat partidari i he aconsellat sempre, deixant les coses clares, demanar cuixa d’entrada.

A la Laura Borras, jo li diria: Laura, demana cuixa de bon principi.

Deja un comentario