Prohibit escriure cartes d’amor a la nòvia d’un altre

Fa molts anys el registre d’analfabets el portava la Policia Nacional. La cosa anava que quan algú al demanar el carnet d’identitat el feien signar, si signava no era analfabet, això era tot (era considerat un ciutadà lletrat circulant per aquella societat franquista) No volia dir res si llepava el bolígraf i es prenia un bona estona per escriure el seu nom.
Ara hem sabut que per al 75% dels que es presenten aspirants a ser policies, això de l’ortografia és un misteri. Hem de confiar que els elegits siguin l’altre 25%, fet que no he pogut aclarir de moment. Hi ha qui diu tindre motius per dubtar’ho (la gent som molt dolenta). Cosa semblant passava a la mili, on els mestres alfabetitzaven als que no sabien llegir ni escriure, i el que se solia fer lamentablement era escriure’ls les cartes a la nòvia i poc més. El que no podies fer era escriure tu (no era la teva nòvia), sinó escriure al dictat. És una de les coses glorioses que m’han passat a la vida. Cartes que no es poden transcriure perquè segur mal s’entendria la meva intenció i no és el cas. Recordo encara avui algunes al peu de la lletra i la càrrega d’aquells amors tan sentits i alguns tan dolguts.
Estant en funcions d’inspector d’ensenyament de primaria, sent jo de marina, portava l’alfabetització i exàmens dels soldats (de terra) de la província de Tarragona, sent jo una criatura tan analfabeta com el mateix coronel (feiem bona parella). Ho portava un tinent que la seva mare havia regalat els terrenys on es va instal·lar el regiment de la ciutat, amb la condició que el seu fill l’acceptessin a l’exèrcit i fes carrera. I així va ser, tot i que no va passar de capità. Res extrany. Era un homosexual que portava perruca i no es posava la gorra per no despentinar-se. Jo ja el coneixia de la faràndula, dels tangos lunfardos, podriem dir, encara que ell no em va reconèixer. Li vaig donar els exàmens perquè els seus soldats mestres els passessin i li vaig preguntar pel bar. Al bar l’home em mirava i em mirava perquè es veu que alguna cosa li rondava, alguna cosa no entenia, fins que li vaig dir que si em passava un lucky, i allà es va adonar de què anava aquell bolero, doncs com podia saber jo que ell fumava lucky ?. Després va voler donar-me els exàmens per ser corregits i em vaig negar categòricament (molt categòricament), li vaig dir que els corregissin els seus mestres i que si havia algun suspens ja m’ho faria saber. Va estar encantat. Tots aprovats !. En el temps, mentre nosaltres estàvem al bar, el coronel va escriure d’ofici una carta al Delegado de Educación de la Província parlant-li elogiosament de la meva tasca.
En els exàmens de graduat escolar per adults, tot era semblant, només un cop a la història vaig suspendre a un maquinista de tren i sobretot perquè em va dir que ell era maquinista dels de martell, dels de tota la vida, que els d’ara no en sabien, que el que no arregla un martell no ho arregla ningú. El vaig suspendre, l’únic en la meva vida, ho vaig fer Déu em perdoni amb el convenciment que salvava vides, i encara estic en aquesta creença, tot i que alguna vegada tinc una punxada al cor d’haver estat injust.
Després de dos anys ho vaig deixar, vaig pensar que això de l’ensenyament no anava bé del tot i la vida ja em portaria per altres camins, cosa que puc ben jurar. Des de llavors acostumo a dir que en segons quins ambients és millor aprendre que ensenyar. També tinc per costum aconsellar que per poder donar consells s’han de tenir cent anys i esperar que te’ls demanin, cosa que contradictòriament aconsello incomplir tantes vegades com faci falta.

Deja un comentario