Quan Franco va ser independentista

(Primera part)

6 juliol 1967 – 13 gener 1970

 

França, La Xina (de Mao), Portugal (feixista), el Vaticà (els Igbo eren majoritàriament catòlics) i Franco! (Una estranya barreja), van donar subministraments militars i de supervivència en suport de la independència de Biafra.

França, a través de qui es va coneixer com monsieur Afrique, un conseller de Charles Degaulle a qui es va donar carta blanca per cometre tot tipus d’abusos sense coneixement d’el mateix govern francès, de l’Assemblea i de l’opinió pública francesa, estant Europa immersa en la Guerra Freda.

Quan Biafra va quedar aïllada, un dels ponts aeris que es van establir va ser des de Guinea Equatorial, llavors encara colònia espanyola (Guinea es va independitzar l’any 1968)

Franco va tenir aquesta insòlita aliança amb Franca i la Xina. Xina no tenia llavors el seu actual relleu internacional, el seu interès era només propagandístic presentant-se internacionalment i sobre tot davant de l’Unió Soviética que feia costat al Govern, dient que ells, la China, eren qui veritablement donaven suport a les minories oprimides, en aquest cas al menys, un relat fals. Encara avui, els trenta-sis estats federals sobreviuen amb immenses bosses de pobresa extrema, compartint aquesta situació amb l’increment de minories enriquides i tecnologia punta.

La guerra de Biafra no va ser una guerra per controlar el petroli del delta del Níger, com fins i tot alguns nigerians creuen, sinó una guerra de caràcter postcolonial per obtindre el poder a Nigèria, si bé és cert que els suports internacionals es van decantar per un o un altre bàndol de la guerra civil segons les seves expectatives d’accedir als jaciments de cru. Encara que França es va decantar per donar suport als militars biafrenys només per defensar els seus propis interessos colonials a l’Àfrica, sempre en col·lisió amb els dels anglesos que van donar suport al govern central nigerià. Sobretot perquè a l’inici del conflicte, el govern central, tot i amb un exèrcit pràcticament inexistent i mal armat (5000 homes), amb dos batallons de marina va controlar les instal·lacions de petroli i el seu accés al mar. Per aquest control del cru, pels interessos de la British Petroleum i per altres interessos financers i de control postcolonials, Anglaterra va donar el seu suport al govern.

Nigèria, avui amb una explotació molt augmentada i en creixement, només refina una petita part de la seva producció, comprant el refinat (la gasolina) a l’estranger, en molta mesura a Espanya. Un absurd que només s’explica per la corrupció crònica i a tots els nivells a Nigèria.

Actualment s’està construint a l’Estat de Lagos anant en direcció a l’Estat d’Edo, a l’àrea de Lekky propera al mar, a la zona Est de la carretera que uneix els dos estats, una macrorefinería promoguda per Dangote, un nigerià que és una de les majors fortunes d’Àfrica (ciment, alimentació, etc. Jo vaig tenir per veí i amic a un turc que treballa de mecànic en una empresa de capital turc que es subministra a l’engros de sucre Dangote i produeixen terronets i sobrets de sucre per al cafè)

Tampoc es va iniciar la guerra per un problema ètnic. Nigèria té multitud d’ètnies, però només tres tradicionalment dominants, i va ser per una ruptura d’equilibri en el poder d’aquestes ètnies que finalment va explosionar la guerra civil: els Haussa-Fulani, de religió musulmana a l’interior, en els estats del Nord; els Yoruba al sudoest, el seu nord atlàntic, la zona de l’antiga capital Lagos, protestants (la capital federal actual és Abuja, al centre del país); i els Igbo al sudest, al sud atlàntic, catòlics (si bé en les tres grans àrees òbviament estan barrejats), a la zona del delta del Níger, a la badia Bonny (al cru se l’anomena bonny light) -potser se’m pugui permetre dir que jo estic casat amb una igbo de Port Harcourt de religió protestant, el que confirma la disparitat religiosa i geogràfica. Jo vaig viure tres anys a Benín City-Edo State, i sis anys a Lagos City-Lagos State, tenint ‘residence permit’ al país, una inenarrable experiència. A Nigèria es parlen cinquanta idiomes i dos-cents cinquanta dialectes. Amb una població de dos-cents milions d’habitants, l’idioma oficial és l’anglès.

Dir que l’Estat de Lagos s’obre a la badia de Benín i que amb la badia de Bonny conformen el Golf de Guinea. En el seu Sud es troba l’illa de Bioko, l’antiga Fernando Poo, amb Malabo, la capital i seu del dictatorial i corrupte govern de Guinea Equatorial. També em plau dir que jo vaig ser posteriorment a 1985, amic personal de Severo Moto, en aquells anys que pugnava políticament per impulsar una democràcia a Guinea, inclòs algun intent fallit de cop d’estat. Tinc en algun lloc algun llibre dedicat per Severo parlant de la meva “ànima negra” (suposo que en la seva blanca accepció, o al menys en aquesta part; potser la part blanca la tingui jo negra) El que puc afirmar és que en algunes vetllades li vaig escoltar cantar molt ben cantades algunes cançons populars que tots coneixem inevitablement.

Em va nomenar, i fins fa poc conserbava unes targetes molt vistoses amb la bandera de Guinea en colors ineluctibles, vicepresident del Partit (a Espanya “Associació”, per motius legals) amb l’encàrrec de viatjar als Estats Units a “parlar” de cru i procurar el seu suport als seus objectius polítics. Jo, en aquells verds difícils de madurar, em divertia extraordinariament  amb els seus projectes, amb les seves anades i vingudes, i com llavors jo era ric no m’importava convidar-lo als millors restaurants de Barcelona i donar-li algún suport, doncs era un home culte i un gran conversador, no en va havia estudiat en un seminari. Jo ja m’havia llegit tot el John le Carré. Mai li vaig preguntar quants vicepresidents tenia el Partit per no confirmar les meves sospites, certes o no, ja que no m’importava gens ni mica. L’amistat per damunt de tot, sobretot si és alegre.

Avui, que sóc pobre sense cap solemnitat, una altra de les meves sospites és que crec que ens dedicaríem només a cantar, i potser no seríem tan amics. Així és la vida.

En aquells dies es relacionava amb tot tipus de professionals després que l’Aliança Popular de llavors deixés de donar-li una ajuda de 100.000 pessetes mensuals perquè pogués mantenir-se a Espanya. El Golf de Guinea, sense caladors però amb cru, i sent Guinea francòfona, pensaven en l’Aliança Popular que d’accedir Severo Moto i el seu Partit del Progrés de Guinea Equatorial al poder (deixant l’exili), abandonaria la tutela francesa per tenir millors relacions amb Espanya, la seva antiga i més natural metròpoli.

A Nigèria he conservat a tots els meus amics, cap nigerià m’ha fet culpable de la seva misèria, en això són bastant anglesos. A Espanya i a Catalunya és un fet generalitzat que els ‘amics de tota la vida’ tenen el mal costum de no assumir els seus errors i misèries, ningú comet errors en el nostre país, i ningú per això accepta haver-los comès, fent culpable d’haver-los comès si es dóna el cas a qualsevol altre sigui qui sigui sense cap vergonya. Jo acostumo a ser comprensiu excepte en el generalitzat cas que vulguin projectar la seva estupidesa a altres o a mi mateix. Es dóna sovint aquesta falta de reflexió i mala costum. La majoria d’amics que he anat descartant ha estat per la seva estupidesa, o millor dit, per pretendre que l’estúpid era un altre, sense saber que acceptant les propies misèries s’acaba abans.

Una cosa que m’ha sorprés al tornar a Catalunya es que tothom ho té tot molt clar.Fins i tot quan en les converses ja no se sap de què es parla, però és igual, continuem tenint’ho tot molt clar. D’això tampoc hi ha dubte. No tenim dubtes de res.

A Nigèria, la revolta de Biafra no va ser altra cosa que una fugida cap endavant, improvisada, sense armes ni organització per fer-la, sense coneixement de la població, sense cap preparació i, en els seus inicis, sense cap suport internacional. Una alternativa del diable. L’única sortida que els quedava als militars Igbos després de fracassar el Cop d’Estat per a tot Nigèria era refugiar-se en una sobtada i inopinada independència de Biafra que, amb molt poques o cap possibilitat d’èxit, va causar la mort a tres milions de persones, la majoria causades per fam. Va ser quan vam començar a veure nens petits amb la panxa inflada per la desnutrició.

         jo tinc pocs dubtes que la política és una de les arts més miserables que pràctica l’home. En el transcurs de la guerra, el govern va permetre i va ordenar que es subministressin tot tipus d’ajudes i aliments a la població civil de Biafra, això sí, amb la prevenció que s’evités que amb els enviaments s’introduïssin armes clandestinament. Els militars igbo es van negar a acceptar aquests enviaments amb la intenció que persistis la fam i poder mostrar a l’opinió pública mundial les imatges de mortaldat de la població i pretendre en aquesta situació l’ajuda militar a la seva causa d’independència com a única solució al desastre . Desastre que ells mateixos havien ocasionat, culpant sempre al govern militar central. No hi ha cap dubte que les decisions polítiques que van prendre els militars de Biafra van ser la causa de les massives morts que es van patir.

Encara avui a Nigèria no hi ha xarxa general de subministrament d’aigua, tota és aigua de pou, la majoria sense cap tractament de salubritat, i totes les aigües brutes van a pous morts o van a canaleres que corren paral·leles als carrers, estant sempre obturades i majorment sense cobrir en grans trams. El subministrament elèctric a les grans ciutats com Lagos no supera normalment les sis o vuit hores diàries, fent-se imprescindible disposar d’un generador elèctric. Vivint encara avui milions de persones sense aigua ni llum domèstica, i sense sanitaris a les llars. Així és fàcil entendre que aquella guerra civil, no només va ser una guerra en blanc i negre a les televisions d’aquells anys, sinó perquè els colors van estar per molt temps oblidats, no només en l’Espanya de Franco de qui hem recordat que va ser un actiu independentista de la que es va nomenar República de Biafra, quan en la nostra postguerra relluïen miserables els grisos de plom. Curios partidari de la independència d’una república. No obstant això, una cosa que no puc deixar d’expressar sincerament és ‘I love Nigeria’, potser, fins i tot per a mi mateix, incomprensiblement.

Joan Llopis Torres

Deja un comentario