Ramón Obiol Reverter / Mestre i poeta

Una rodamón de l’amor
Ramon Obiol Reverter /1r premi de poesia de viatges “Vila de Lloret” 2019
                                                                   ( Text:Joan Llopis Torres )  
                                                         Quan brolli el zel que s’apodera de mi

i tu siguis el meu deler

encisats per la màgia que desprèn la Torre Eifeel

em rendiré entre els teus braços

i arraulida sobre el teu pit m’alliberaré.

Quan embolcallada amb la teva escalfor

m’acaronis amb sensualitat i tendresa

i els teus dits juganers flirtegin amb els meus cabells

i les teves mans recorrin amb sagacitat la meva pell

2

sabràs que sóc teva

sota la resplendor de la lluna plena de Nova York.

Ja no caldran paraules

perquè ens abraçarem amb força

i sentiré el teu alè com foc a cau d’orella.

I mentrestant, els nostres cors s’acceleraran

i entre silencis i carícies

descobrirem el tresor més preuat

estirats sobre la blanca arena de platja Macao.

Atiaràs les brases del meu cor

fins que res i ningú ja no ens importi

i ens rendirem embriagats de luxúria,

potser per uns instants

potser per a la resta de la vida

recordant les nits estelades de Praga.

Després de tot, una metàfora és un paral·lelisme. Més enllà demiratge es troben l’aigua que calma la set, les palmeres que donen ombra i les tribus transhumants de tots els deserts amb els seus bestiars. Parlen a través de telèfons militars de campaña mentre persisteixen en les seves tradicions plenes de resos i sacrificis, només comparables apatir d’un poeta. Dues línies suposadament germanes apropades miserablement unes vegades per l’obvietat; contrastant unes altres la imaginació del poeta, suggerent i acolorida, amb la realitat. No té res a veure que en ingushio, ingushia signifiqui poble, i que en txetxè, txetxènia signifiqui poble: Ingushia no és Txetxènia. No són els deserts africans i també ho són, sinó tots els deserts de tots els pobles supervivents reals i ficticis amb noms diferents i amb tots els patiments, nomes en l’amor hi ha rendició i alliberament a l’hora, de la mateixa manera que no hi ha supervivència sense sang, sense lluitar per cada pam de sorra i sense màrtirs.

Altres pinten aquarel·les senzilles de sorres daurades i un mar blau sota un cel enlluernat per un brillant sol solcat per una gavina, amb un petit veler davant de la línia de l’horitzó. A la platja sempre es veu encara que sense molts traços una ineludible figura. Els aquarel·listes ignoren les platges desertes només sabudes com contrabandistes pels poetes i els amants.
Sigui un home que ha entrat a les hores caloroses del dia, buscant un respir en uns magatzems amb aire condicionat i cafeteria en una de les seves plantes, Oh si, per favor, pot vostè agafar l’ascensor si vol; o pot ser que només li interessi guanyar temps mentre espera una amant ocasional o un amor per sempre.
 O un altre que sense cap abric, d’esquena a un vent gelat que fereix, es dirigeix pel descampat ple de ferralla i de peces de maquinària desballestada oxidades més enllà dels terraplens i de les vies en desús, sense saber si està  fugint, de que fuig, o només vol arribar a algun lloc habitable i poder descansar, i si de cas, morir.
És ineludible en els temps en que es compleixen les malediccions i no se separen les aigües de la mar que nega el camí a alguna esperança, ni de bon tros a algun vedell d’or inexistent. mentre el pa dels nostres dies ja ni tan sols ens recorda el pa, ni es compleixen les promeses de baixar el preu de la sal, ja oblidades les promeses, admirar a les persones que per sobre d’un poder arbitrari, capritxós i cruel que recorda a l’Antic Testament, com és el poder dels prejudicis, escriuen sobre els seus sentiments i, més sublim i més valent encara, la seva poètica és amorosa i escriuen vers a vers sobre l’amor. No sobre les guerres dels països caucàsics, sinó sobre els seus propis conflictes si ho són, o sobre el seu amor íntim, si ho és. Aquests poetes d’excepció, són els únics que saben que els prejudicis són el refugi dels covards i dels que es creuen capaços de fer crítica de poesia sent incapaços d’escriure un solitari vers i nomes pintar gavines. Sobre aquests poetes, és obligat mantenir un respectuós silenci i parlar-ne alhora com si estiguéssim davant d’una esbarzer cremant, i és clar, llegir-los.
O sabrà el poeta d’altres extrems, de mars enormes, confusos, on no es veu l’horitzó? O sabrà que tots els bons mariners i ell entre els poetes passen els temporals a la taverna?.
Més enllà de l’horitzó de les aquarel·les es troben altres poetes i potser els mateixos: els Leopoldo María Panero (amb María” per diferenciar-lo del seu pare, aquell poeta del Règim), poeta maleït, personatge de El desencant dels Panero: Veu en flor, aroma inusitat de l’espasa, ruïnes que donen lloc a una flor.
I no obstant això, jutjar un poeta, llevat que sigui sobre el seu cadàver o davant de la seva estàtua, és quimera sabent que en tots els judicis sense excepció l’únic culpable és el jutge, i sabent el que es pateix, un per un, en cada vers.

Deja un comentario