Un dia o altre

Fins que va arribar un dia en que l’arc de Sant Martí no va aparèixer mai més. No per als enamorats que havien perdut l’encantament i s’adonaven que l’horitzó sempre és de color gris, o negre, com la foscor clarivident dels que han perdut les il·lusions. L’horitzó, aparentment, com totes les ficcions impertorbables, sempre havia...

Fins que va arribar un dia en que l’arc de Sant Martí no va aparèixer mai més. No per als enamorats que havien perdut l’encantament i s’adonaven que l’horitzó sempre és de color gris, o negre, com la foscor clarivident dels que han perdut les il·lusions. L’horitzó, aparentment, com totes les ficcions impertorbables, sempre havia estat allà. Proper o llunyà, es mantenia com assolible, fins que es va descobrir que l’horitzó no existia. Mai havia existit cap horitzó, no més enllà de qualsevol altre il·lús miratge.

La gent, per la por al desconegut, per aquest o qualsevol altre coneixement desacostumat, sorpresa i teatralment exaltada com a figurants del drama, buscava confondres entre les multituds, encara més exaltades i sorolloses, per sentir-se innocent. Volia mostrar-se ignorant, i així, sumada i alhora diluïda entre totes les veus, proclamava la seva innocència sabent-se culpable o volent ignorar la seva culpa, ja que sempre s’havia ignorat a si mateixa deixant el seu destí en les mans d’uns altres. Però tots insistien a demanar explicacions. Sempre havia estat així i sempre els havien donat tota mena d’explicacions satisfactòries. Les masses no pretenien res més que la vulgaritat de sobreviure. Va passar que quan totes les esperances com totes les llunyanies van quedar a l’esquena de tot l’assolible, com si tot i res estigués en el seu lloc, van quedar atònits. Va ser en aquells dies que la gent va deixar d’existir, o pot ser que de fet mai hagués existit ningú. O que la seva existència transcorregués com sempre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *