Un Estat fallit

Queden pocs dubtes que Espanya és un Estat fallit. Excepte per aquells que prioritzen l’optimisme voluntariós a la veritat, a l’inevitable pessimisme que provoca veure la realitat rutinària com un gris arc de Sant Martí. Un arc de Sant Martí que ha trastocat tots els seus colors en repetides franges grises de desesperança. Un corb a la sinistra. Un mal presagi. Un horitzó dibuixat sobre una geografia fictícia cosida amb bastes costures d’autòpsia ideològica. Sobre un avui ple de disbarats, un futur esperpèntic ple d’incerteses endevinat segons el caprici d’un negre graula. Excepte el que ens dibuixa colorit en una infantil aquarel·la la propaganda de l’Estat. A través d’un deute impagable i d’una reforma impossible de la Constitució, naveguen amb incontrolables vies d’aigua que només presagien l’enfonsament d’aquest vaixell impossible en un mar confús. Els que s’esforcen a mantenir el vaixell surant són el franquisme sociològic que sosté a la monarquia en defensa de si mateix, i la monarquia que defensa sense alternativa com a últim recurs a la Constitució en defensa de si mateixa i de res més. Curiosament i contra tota previsió històrica, sostinguts per Podemos, per sorpresa en alguna mesura pel PNB i Otegui (com a metàfora del que representa), i per ERC contra tot pronòstic independentista (La pitjor forma de negació és la demora: l’explicació doncs, demà. Oriol Junqueras: la independència de Catalunya demà per la via àmplia, o demà passat) l’ajornament és una negació com ho és un diàleg de sords a la solució de qualsevol conflicte. La mateixa inexcusable propaganda que inexplicablement ens presenta a JuntsxCat com una sociologia de dretes quan l’única essència que la defineix és l’independentisme. Qualsevol altre afegit és innecessari i els que es pretenen són falsos. El mateix absurd és esperar dels partits estatals, que en aquesta ficció es presenten com democràtics sent incapaços d’aixecar dels seus seients a uns quants senyors del CGPJ, que puguin modificar una Constitució blindada pel seu propi contingut i guardada amb armes (contra el poble que contradictòriament diu protegir de si mateix amb un paternalisme conegut de tots i d’ells mateixos ) No ens trobem davant d’una diversitat d’ideologies sinó davant d’ideologies contradictòries. Potser un dia en lloc de triar a qui ens governa, decidirem governar-nos a nosaltres mateixos. En previsió d’aquest futur el corb no sap on posar-se.

Deja un comentario