El que aquests dies vagi tot regirat, reiterant la Història un cop i altre, sense que serveixi això per a res ni hagi cap lliçó a extreure, no serà per culpa dels bars, i haurem de reconèixer que sempre ha estat així, recordant al mateix temps que la pobra Espanya -no n’hi ha cap de...
El que aquests dies vagi tot regirat, reiterant la Història un cop i altre, sense que serveixi això per a res ni hagi cap lliçó a extreure, no serà per culpa dels bars, i haurem de reconèixer que sempre ha estat així, recordant al mateix temps que la pobra Espanya -no n’hi ha cap de rica- està vertebrada, diguin el que diguin, pels bars. Sense els bars, resulten els nostres carrers, com les nostres places, abandonats a la seva sort, sense sentit més que un lloc de pas -ara ni això- o, potser amb algunes honroses excepcions que aquí es defugen, per escapar els veïns corrent a casa com si plogués .
Caminem entre els blancs i els grisos. Potser hauríem de tornar als trens arrossegats per màquines de carbó, als xiulets i les columnes de fum retallant, un darrere l’altre, horitzons de penúries. Llavors es dormia en els trens pel cansament del viatge i per les recances de la vida, en els vagons, enmig dels embalums i els farcells i el fum de les cigarretes, barrejats amb la carbonissa i el fred que sempre venia de cara, pel dret; ara s’oferien, de manera absurda i per a un futur etern, passatges per a rics i pobres enlluernats, que anaven, com sabem ara, de pressa enlloc i, per presumir, a Madrid, que insisteix en el disbarat de voler ser totes les ciutats i totes les destinacions, persistint en governar-nos als catalans contra la nostra voluntat, entre difusos paisatges (paisatge i horitzó són sinònims de futur), sense saber que el futur, això que es troba al doblegar la cantonada, no existia, i que l’únic nom que té el futur, per no existir, és futur.
Resulta que, per al futur, per paradoxa, com si donéssim la volta a un rellotge de sorra desconcertant, com en totes les crisis universals, esperem ara el passat, com si no hagués pròxima estació a la que arribar, encara que sigui amb retard, no només amb desencant, encongits en una desesperança generalitzada, ja que -com si no sabéssim que les crides a la unitat, davant dels infortunis com l’actual, les fan aquells que volen descaradament apropiar-se dels esforços socials per atribuir-se’n el mèrit -no deixen de dir-nos que ho aconseguirem tot junts, patriòticament, per l’orgull de ser espanyols, quasi militarment, ja que estem en guerra o, si més no, utilitzant termes bèl·lics, el que tant els agrada, units, havent desaparegut la individualitat i menyspreant els camins perduts i, segons evidencien, prescindibles, l’entreteniment dels burgesos avorrits o exaltats, la bellesa que no ha creat la naturalesa: les arts, la cultura, aquestes coses en que en aquell futur perdut volíem també per a tothom. Com si el destí de cadascun de nosaltres fos transferible a qualsevol i no fos només nostre. Qui vol cuidar coloms missatgers al terrat si no té on enviar-los! Però, alhora, ¡Quan aprendrem que estem sols!
Siguin doncs les cases, per definició, un lloc on amagar-se de les pors i de la intempèrie; i els bars, la metàfora de la vida corrent, amb els seus sorolls de diari, tots diferents, l’ordinària, sense heroïcitats juntament amb extraordinaris actes de responsabilitat colectiva i individual, l’honrada i respectable, de la vida vulgar, covarda, amb la tan volguda rutina, sense ordres ni alarmes.
Soltzhenitzin, a ‘El Gulag’, diu que quan tothom passi gana, ens preguntarem «On ha anat a parar els nostres pa?», I, potser, ja no caldrà preguntar-se: De què sóc culpable? ( «Queda vostè detingut!» – «Jo?», «Per què?»; – «Ha donat vostè positiu!» – «Jo?» «Per què?»); tampoc, tot i que a això obliga a l’Història: ¿De qui és la culpa? Ni tan sols quan, com ara mateix i per sempre, nosaltres i les institucions, tots, visquem d’almoina. Res estrany hi ha en que l’única discussió i l’únic que importa és el repartiment de les engrunes, desconfiats, compartir en una societat de pobres, des d’arrogants institucions sense prestigi, la misèria i la tristesa: «És una fam estranya quan no hi ha guerra ni sequera». Com és estranya la perseverança en buscar una relació moral entre un acte que no existeix i les seves conseqüències, tret, com sempre passa, falsejant la veritat per trobar una justificació a la culpa, que desapareix als ulls de la gent quedant la individualitat desemparada a les potes dels cavalls, i l’individu arrossegat sense defensa («Té vostè que acompanyar-nos!» – «Jo no he fet res! «» Per què em detenen? «-» Això ja li ho explicaran més tard! » » Obeeixi! «)
És inadequat voler en el present el mateix del passat, anar del després al abans, o a l’inrevés falsejant la Història, en tots dos casos sempre per interès, com sigui, ja que el temps discorre en una sola direcció, la resta és memòria. Que a una societat amb magnífics col·lectius i agrupacions no la converteixin -fins i tot a l’esplèndida gent i precisament per ella -en un ramat d’ovelles (amen). Resulta singular -no sigui entre els nostres bels- que des del suposat progrés, des del futur, es vulgui tornar a un punt del passat i tornar a començar, favorablement ara, coneixent el que vindrà, si cal amb rogatives, fets miraculosos, oficis, litúrgies i processons, que tot arribarà, o el que ve, que serà el mateix si no hi som ja, des de la suposada esquerra social i política o des de la dreta, sigui més o menys fastigosa, ja que tot té paral • lels i simetries, és a dir, la mentida a granel és a tot arreu. Sent cert i sorprenent que el món no s’ha acabat mai tot i els auguris i les infinites possibilitats de que s’haguessin acabat els dies, inclòs l’atzar, amb o sense innecessari judici, perquè ja sabem que, en tots els judicis, sense error de percepció, indefectiblement i per a la seva indecència, l’únic culpable és el jutge.
Anem al tanto, ara més que mai, ja que sobre tot davant de greus alteracions, per al nostre bé, els líders, fins i tot els pares de família tambe ho fan, i les mares, és clar, ens alliçonen tant els uns a tots, i els pares ho fan als fills, sobre el que és correcte i els convé que en comptes d’una societat plural i d’una família amb fills lliures que entenen la seva pròpia realitat, el que fan és, en molts casos, convertir-nos a tots en una secta adiestrada que, tot i acceptant la seva bona fe (que d’alguns ja és voler acceptar), a la fi resulten (aconsegueixen) aquells bels del ramat que moltes vegades són directament silenciats (tot i ser senzills bels), i altres voluntàriament silenciosos. I el pitjor, molts amb el cervell rentat, ja no tenen res a dir, ni un bel.
JOAN LLOPIS TORRES
