En un diari qualsevol agafat per passar l’estona, entre pàgines buides pròpies de l’estiu, només amanides pels desastres d’aquí i d’allà que ja no alteren la rutina de ningú, excepte als que han patit la catàstrofe, quan ara els morts són en colors i en llocs llunyans que no hem sentit a dir mai o...
En un diari qualsevol agafat per passar l’estona, entre pàgines buides pròpies de l’estiu, només amanides pels desastres d’aquí i d’allà que ja no alteren la rutina de ningú, excepte als que han patit la catàstrofe, quan ara els morts són en colors i en llocs llunyans que no hem sentit a dir mai o a casa del veí, els lamentem xuclant una orxata de xufla, tot a la terrassa d’una cafeteria amb un mar de taules buides, on se m’han assegut al costat gent que em pol·lueix amb els seus problemes per instal·lar una rentadora i els de la filla que jo crec que podem resumir que és tonta i ho compensa ensenyant els pits i, aquí en horitzontal, quan s’asseu estirant pudorosa la faldilla per avall, que és l’incongruent, mig cul i mitja figa. Les dones, diguin el que diguin, ens acusin del que ens acusin en aquestes foteses, tot i el seu racionalisme, tenen aquestes contradiccions, sabent que els imbècils som nosaltres, que el culpable dels fogots i les vergonyes humanes és el maleït sol, i no, tot i l’estiu, de l’escuma blanca de les onades de la mar.
Els melons i les síndries, pels temps que corren, es venen per meitats, no sé si és per veure que estan madurs o per la misèria, tallats pel refrescant hemisferi àdhuc la manca d’horitzó, fins i tot en l’optimisme perdut dels estius, tot i la frescor del migdia que mou les cortines.
Llegim que un ajuntament, també il.lògic, inconnex amb la realitat, ha comprat una col·lecció d’art, on es pot entendre, ja que seria la mateixa cosa, que una família que està a la misèria o ho estarà demà, estiuejant al balcó entre els testos de geranis, ha comprat un quadre de bona signatura per posar-lo al menjador perquè faci bonic, tot i que escasseja el pa a moltes cases, estant les fleques a vessar. Potser l’ajuntament hauria de saber que no és altra cosa que la comunitat, i que una de cada quatre famílies les passen magres (de les inconfessades no se’n sap res), inclosos els nens. I mentrestant, entre focs que cremen, nosaltres parlant de mitjes síndries i de mitjes figues. Sent cert que ningú és culpable de res, posem als jutges per posar algú, si de cas, el culpable, diguem’ho per encertar-la, és la manca de vergonya. O dir que els miserables, en compensació del seu infortuni poden fer unes llargues migdiades, i dir el jutge que per la seva desídia, per la seva falta d’esforç i d’interès, per fer la migdiada darrere d’aquelles cortines que mou la brisa de la mar, són desheretats.
