Aquella nit la foscor no deixava veure ni les ombres dels cabells. Les llàgrimes mullaven el vestit mentre el mussol semblava acompanyar-la. Tot era fosc. Massa fosc.
On eren les portes per sortir d’aquell dolor? De sobte, un soroll es va sumar a la penombra. Branques trencades i fulles trepitjades van accentuar la gòtica música de l’entorn.
Els ulls eren com llunetes. El mussol va callar. Al fons, un ametller sec dibuixava un temps de glòria passat. Tot era erm. No podia menjar ni beure. Es va abraçar a l’arbre i va notar les pues del tronc sec. Encongida, va anar desplomant-se fins a caure al sòl. No en quedava res.
Les llaunes, els vidres i els plàstics vestien els camps que abans li van donar la vida. Llàgrimes i mocs li queien per la punta del nas.
Adormida i convertida en un cargol, es va deixar empassar per la matinada. Els ulls inflats resistien obrir-se. La picor a la galta la va fer moure’s, amb les mans fredes es va refregar la cara.
Què era aquell bony que l’estrenyia al costat de la boca?
Déu meu! Era una ametlla. Rodona com la lluna i verda com l’esperança.
